Preguntes freqüents

Si bé és cert que l’expressió mal alè és la més comunament usada, el terme mèdic que defineix un alè desagradable és halitosi. El vocable resulta de la combinació de la forma llatina “halitus” (aire espirat) amb la terminació grega “osis” (sufix que descriu una alteració patològica.

L’halitosi pot ser provocada per més de 80 causes i afecta diverses especialitats de la medicina, de manera que seria més adequat parlar de “les halitosi” (plural) que de “l’halitosi” (singular).

Si bé és cert que la majoria dels pacients (el 60%) que demanen el tractament pateixen halitosi d’origen oral, la proporció d’halitosi amb origen a la boca ha disminuït en els últims anys. Això significa, per tant, que cada vegada és major la proporció de pacients que acudeixen a la consulta per una causa diagnosticada no oral.

Les causes extraorals (aparell respiratori, tub digestiu o sistèmic) són responsables del voltant d’un 17% dels casos diagnosticats i requereixen una tecnologia més avançada, ja que només poden ser detectades en una consulta especialitzada d’halitosi.

El protocol HCP Arthyaga®, emprat per l’Institut de l’Alè per al diagnòstic i tractament de l’halitosi, posseeix fins a l’actualitat una taxa d’èxit del 97%, sent aquesta taxa la més elevada fins a la data.

Això suposa que de cada 100 pacients que sol·liciten tractament, almenys 97 d’ells deixen de manifestar mal alè (de manera completa) en acabar el tractament. Els criteris utilitzats en l’estudi que avalua la taxa d’èxit d’aquest tractament requereixen una triple confirmació per establir que, efectivament, l’halitosi ha estat erradicada: la confirmació dels familiars, els examinadors o “jutges de l’olor” i els aparells dissenyats específicament per al mesurament de la mala olor (cromatografia gasosa).

Tot i que hi ha la creença generalitzada que l’halitosi d’origen estomacal és una de les més habituals, els últims informes mostren que el percentatge de pacients amb aquest tipus d’halitosi no sol superar el 3% del total de persones que demanen el tractament.

No obstant això, l’halitosi amb origen a l’estómac existeix i sol ser detectada en consulta. I s’ha demostrat, a més, que hi ha diverses patologies de l’àmbit gàstric i digestiu que predisposen la manifestació d’halitosi.

Cal distingir l’halitosi fisiològica (per exemple, la que tots patim al despertar o durant els dejunis prolongats) i l’halitosi patològica o crònica (aquella que es dóna amb freqüència, fins i tot poc després de menjar o rentar-se les dents).

L’halitosi patològica és molt difícil de prevenir. Més que a través de la prevenció, la manera més eficaç d’evitar-la és mitjançant el tractament -un cop determinada la causa-. L’halitosi fisiològica -relacionada en moltes ocasions amb mals hàbits d’higiene-, es pot evitar utilitzant diferents estratègies: menjar cada quatre hores; evitar menjars condimentats amb aliments amb olor i gust més intensos; no prendre alcohol o cafè i evitar el tabac; ingesta abundant d’aigua (1,5 litres d’aigua al dia); evitar la respiració per la boca i seguir procediments fonamentals d’higiene oral -ús de fil dental i netejador lingual-.

En primer lloc, cal tenir en compte que actualment s’han descobert més de 3000 compostos diferents presents en l’alè humà. El biosniffing o “nas electrònic” i la cromatografia gasosa són aparells d’origen molecular que permeten identificar qualsevol gas present en l’hàlit humà.

En tot cas, una de les indicacions més importants per als nostres pacients a l’hora d’esbrinar l’existència o no de mal alè és preguntar a un familiar o amic proper (el “confident”). Si efectivament hi ha mal alè, caldrà acudir a una consulta especialitzada que utilitzi aquest aparell de cromatografia gasosa.